L'enigma Barcelona
L’auge d’un elevat nombre d’indecisos gira al voltant de dues hipòtesis. La primera de totes és que l’1 d’octubre i la violència desfermada han provocat una mobilització dels electors, mentre que la segona afegeix a aquesta mobilització la crisi d’un o més espais polítics.
Les eleccions municipals de 2019 suposen per alguns analistes un canvi de rumb en el si de la política catalana. Més enllà d’afirmacions altisonants, la realitat és que les municipals d’enguany són en realitat la prova que Catalunya ha entrat en un període de transició i canvi polític gens consolidat (i molt inestable). Per tant, no serà fins 2023 on realment es vegin els canvis sociològics que a dia d’avui ja comencen a notar-se al carrer. En aquest context Barcelona juga un paper central en gairebé tots els partits polítics: els comuns han de mantenir l’alcaldia per no desintegrar-se, a ERC necessiten guanyar per no arribar desgastats a les més que previsibles eleccions anticipades que hi haurà després de les sentències, JxCAT per no enfonsar-se, la CUP per deixar de ser un partit nínxol, PP per no desaparèixer, Ciutadans per deixar de ser “Junts pel No” i el PSC per sortir de terra de ningú.
La creació d’un quart espai polític també juga un paper central tant a la capital catalana com en el conjunt del país. Des de 2016 en certs ambients ja es parlava entre copa i copa de la creació d’un quart espai si el famós RUI sortia malament. No obstant, des d’un punt de vista purament politològic l’aparició d’un quart partit independentista era una opció que era més o menys clara si tenim en compte que tota desafecció té conseqüències electorals. El que s’observa tant a Barcelona com a Catalunya són indicis que afecten a tot el sistema de partits.
Una de les aficions que tenim els politòlegs és la de remenar una mica de dades quan tenim temps lliure. Fent-ho amb les de l’enquesta que el GESOP va elaborar entre el 7 i el 8 de maig de 2018 vaig topar-me amb un altíssim percentatge d’indecisos. Com que era estiu, no havia de fer res i em picava la curiositat vaig decidir serialitzar-lo amb els baròmetres que publica l’Ajuntament de Barcelona. La sorpresa va ser que, tot i observar-se una tendència a l’alça en el percentatge d’indecisos, aquesta s’havia disparat de manera exagerada l’any 2018. En conseqüència vaig graficar-ho (en brut) adjuntant els resultats de les municipals i ho vaig comentar per via interna.
Vist en perspectiva els resultats són clars: descens de l’espai convergent en benefici d’ERC, estabilitat dels comuns, auge de Ciutadans -el qual gairebé fa desaparèixer el PP però és incapaç d’assaltar l’alcaldia-, la CUP amb xifres baixes però estables (es veuen afectats per la dualitat electoral amb BeC) i el PSC aletargat. En aquest context l’auge d’un elevat nombre d’indecisos gira al voltant de dues hipòtesis. La primera de totes és que l’1 d’octubre i la violència desfermada han provocat una mobilització dels electors, mentre que la segona afegeix a aquesta mobilització la crisi d’un o més espais polítics.
Si a les dues darreres enquestes –publicades- a Barcelona fem un cop d’ull al percentatge de votants indecisos a les municipals en base al record de vot el passat 21D observem d’on vénen tots els mals i el per què de l’auge d’aquests. Ho aglutina el món convergent i el de Ciutadans. L’espai de l’antiga Convergència no és que tingui un percentatge d’indecisos força alt, sinó que a sobre augmenta una mica entre maig i juny. En el cas de Ciutadans l’efecte Valls és més gran i es dispara en una vintena de punts percentuals, fent que de rebot el PP també acabi afectat. En definitiva, a falta d’estudis més profunds s’intueix que la manca de lideratges a JxCAT i Ciutadans són les causants d’aquestes xifres. Manuel Valls no acaba d’agradar als seus i el votant convergent es desespera cada vegada més. En el cas del PSC es fa més que necessària l’enquesta que GESOP va elaborar entre el 2 i el 4 d’octubre i que va publicar-se a El Periódico. Per desgràcia és l’únic estudi demoscòpic de tota l’onada que van fer (autonòmiques, generals i municipals) on les dades no s’han obert al gran públic.
Per què passa això
L’elevat nombre d’indecisos que aglutina Ciutadans i el PP té una explicació en la sociologia del votant de la dreta unionista barcelonina: el seu sostre màxim a dia d’avui són 8-9 regidors. Manuel Valls millora lleugerament els resultats de Carina Mejías el 2015 (passant de 5 a 7 regidors) però centra la seva campanya en un votant que no és el seu i que no existeix: el catalanista moderat europeista, ni d’esquerres ni de dretes que s’autodefineix com a no nacionalista. El votant de Ciutadans i del PP de l’upper és una persona molt de dretes, espanyolista i postfranquista. Aquell votant que vulgui captar de zones treballadores no se sentirà atret pel relat d’una ciutat global i cosmopolita. Fer una campanya amb aires de sociovergència típica de finals dels anys vuitanta i principis dels noranta serveix per trinxar aquest petit bloc. A més, per pur recanvi generacional el votant socialista mira, a dia d’avui, més aviat cap a Barcelona en Comú (són un votant d’esquerres, federalista i força allunyats dels postulats ulsteristes d’Albert Rivera). Davant d’aquest escenari el PP ha triat la via més propera a l’extrema dreta, amb Bou com a cap de llista, per intentar no perdre la representació al consistori barceloní.
Si fem un cop d’ull als convergents l’explicació és força més simple. La crisi econòmica iniciada el 2008 va provocar un moviment cap a l’esquerra de tot l’electorat (tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya), amb conseqüències més que evidents en la configuració del mapa de partits. En el cas de CiU els pactes (les retallades) amb el PP després de les eleccions de 2010 i la indefinició de part dels seus líders al llarg del fallit procés de secessió els ha castigat de sobremanera. No obstant, seria molt naïf considerar que La Crida no té un espai propi (el té). És la seva manca de definició el que castiga aquest espai. Per això quan han tingut lideratges clars (el 21D amb JxCAT) han acabat guanyant.
Quin impacte tindria un quart espai polític
Des d’alguns àmbits de la política catalana es parla de les Primàries com el darrer intent de salvar Convergència. Al marge que això no és cert, la realitat és que si agafem les dades d’aquest quart espai polític a Barcelona ens adonarem que l’electorat més proper a Jordi Graupera té característiques pròpies i que això pot tenir conseqüències clares dins de l’independentisme i les seves dinàmiques de funcionament. Si fem un cop d’ull al GESOP de maig ho podem veure bé. Distingint entre aquells enquestats que simplement aproven a Jordi Graupera (li posen un 5 o un 6, altrament anomenats grauperistes dèbils) i els que el valoren més (7,8,9 i 10, o grauperistes durs) es pot veure que aquest quart espai és força plural. No obstant, si ho focalitzem sobre els votants durs i la seva intenció de vot a les municipals ens endurem una sorpresa encara més gran. Electoralment, tenint en compte que no parlem de votants amb les fronteres definides en uns comicis, no serien pas un target petit.
La mateixa ubicació ideològica situa la gent d’aquest món a l’esquerra de Convergència i a la dreta d’ERC. És un electorat d’esquerres, progressista i no gaire convergent.
Pel que fa a què tenen en compte a l’hora de votar trobem que aquest quart espai polític es preocupa profundament pels temes de ciutat, no diferint de manera exagerada d’ERC i PDECat en aquest aspecte -però sí de la CUP.
La gent d’aquest segment creu que Ada Colau és una bona alcaldessa. Això desfà el mantra d’alguns partits que titllen d’hiperventilats aquest espai polític i al a vegada qüestiona aquells que mouen de manera absurda el frame anticolauista.
Entre els més propers a una candidatura liderada per Jordi Graupera trobem que no hi ha un biaix per gènere gaire gran, no diferint gaire de la resta de partits polítics independentistes –excepte el PDECAT.
L’edat sí que juga un paper important en la configuració d’un quart espai polític independentista. La CUP aglutina suports entre les franges més joves i cau de manera important entre els de 66 anys o més, ERC aguanta entre els que van dels 51 als 65 i el PDECat sobreviu gràcies als majors de 66. L’electorat més proper a Jordi Graupera és fort entre aquelles persones que van dels 36 als 50 anys.
El quart espai no presenta diferències exageradament significatives vers la resta de partits independentistes sobre el nivell d’estudis dels seus votants (tradicionalment aquest va lligat als factors d’edat i de classe). En aquest cas es fa més recomanable fer un cop d’ull a la situació laboral. Entre els 4 partits independentistes observem que la CUP té un percentatge una mica més elevat d’aturats mentre al PDECat en destaca pels jubilats. Pel mig, ERC i els possibles votants grauperistes no difereixen exageradament. Amb totes aquestes dades s’intueixen molt clarament per on van els trets.
He decidit escriure aquest article arran d’un tuit sobre les eleccions municipals qüestionant els resultats de les darreres enquestes. És absolutament cert que a dia d’avui ERC ho té relativament bé per guanyar les eleccions municipals a Barcelona. De la mateixa manera que també és molt previsible que la participació augmenti. No obstant, s’està deixant de banda la remor de fons que ve: un elevat nombre d’indecisos que prové de l’stablishment independentista (un màxim de 15 regidors d’un total de 18-19) i del més dur de la dreta barcelonina (un màxim de 8-9 regidors). El segon cas és el més simple de tots i augura una competició on Valls només pot “millorar” si decideix acabar amb el PP –a dia d’avui és una tasca força complicada que el portarà a fer una campanya més típica d’un partit d’extrema dreta. El primer cas, però, pot tenir conseqüències força imprevisibles. L’error que estan cometent tant PDECat com ERC és pensar que l’electorat els votarà de manera perpètua. Aquest elevat percentatge d’indecisos dins del món convergent ve de la mà amb l’aparició del quart espai independentista, el qual és més jove i t’està votant amb el nas tapat a ERC perquè ja ve cremat de CiU.
El quart espai està representat per votants que es mouen entre l’esquerra i el centre-esquerra, són homes i dones progressistes, crítics, independentistes que en general valoren bé l’Ajuntament i la seva alcaldessa. No la voten malgrat que ells decideixen el seu vot pensant en la ciutat, però la critiquen sense el sectarisme habitual dels partits que a priori fan d’oposició (l’anticolauisme no els mou). Són un espai que et vota diverses formacions polítiques, però són la conseqüència de no haver fet bé les coses durant l’octubre passat. Ignorar o menystenir aquesta gent pot ser un error per part de l’independentisme que representen ERC i PDECat. Si, com és evident, aquest quart espai decideix participar a les eleccions es poden donar dos escenaris:
El primer escenari de tots és un on el quart espai aconsegueix entrar amb 2 regidors. Si això passa, el més factible és que ho faci en detriment d’ERC. Això li donaria de facto l’alcaldia a Barcelona en Comú per falta de majories alternatives. Amb aquest escenari veuríem com s’intenta el mateix invent un cop es convoquin eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Arribat el moment ens trobaríem a mitjà termini veient com el moviment sorgit de l’ANC i la CUP es van menjant els espais sociològics de Convergència i ERC. L’elector passaria de votar amb el nas tapat a trobar-se amb dues alternatives sòlides.
El segon escenari es donaria en cas que el moviment de Primàries ignori els estudis demoscòpics, es deixi portar pel posicionament dels seus quadres i acabin duent a terme una campanya dretanosa, sectària, friki, anticolauista i, en definitiva, profundament lopeztenista. Si això passa ens trobarem que el quart espai no entrarà a l’Ajuntament, l’ANC volarà pels aires i es tiraran a la paperera uns quants milers de vots. Una situació que, segons el dia, no és gens descartable.
Barcelona a dia d’avui és un enigma. Sigui l’escenari que sigui, el resultat de les municipals d’aquest 2019 no tindrà absolutament res a veure amb el que veurem d’aquí a quatre anys. La societat barcelonina és una mostra reduïda del país i, a dia d’avui, hi ha indicis que ens ensenyen que poden passar les coses suficients com per dinamitar el mapa de partits. L’experiència ens diu que menystenir els votants és la recepta perfecta perquè t’esclati una crisi als morros. També ho és el fet d’assenyalar a tothom com a traïdor mentre t’erigeixes com a exemple de màxima puresa. L’enigma de Barcelona ens mostra dues debilitats en dos espais sociològics força dispars. Si us ha fet gràcia això penseu en Catalunya, on el global d’indecisos s’aproxima a les dades prèvies al 21D.