La darrera enquesta del GESOP que publica El Periódico de Catalunya és un avís pels comuns. Els resultats han estat per a ells una gerra d’aigua freda en un moment en què els d’Ada Colau esperaven obtenir millors resultats. Seguint la tònica general, en unes eleccions catalanes aquest espai polític es mostra incapaç de penetrar gaire més enllà del món de Sí Que Es Pot (CSQP). La manca de posicionament vers el procés els condemna a l’ostracisme polític. Davant d’aquest panorama, la Nova Política dels comuns necessita fer un gir sobiranista. Per demostrar-ho, serveix l’anàlisi de dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i altres sondejos.
El principal articulador de la política catalana és el factor edat. Aquesta variable és la principal vertebradora dels canvis polítics i, com no pot ser d’altra manera, és la protagonista del vot dual. Antigament, aquest tipus de vot es repartia entre CiU (a les catalanes) i el PSC (a les generals). Amb els canvis generacionals, aquest vot anava de JxSí (molt especialment d’ERC) i la CUP cap a En Comú Podem (ECP).
La tendència general és pensar que la valoració mitjana del candidat d’ECP és més alta entre el jovent que entre els més grans. Les dades demostren que no és així. Els resultats obtinguts indiquen que la volatilitat electoral no va lligada a una valoració exageradament més alta del candidat perquè, per sobre de la valoració, hi ha les expectatives.
La nota que els votants duals posen a Xavier Domènech tampoc canvia de manera impressionant. S’entreveu un electorat volàtil i poc polaritzat, fins i tot entre els independentistes que no voten ECP.
La gràfica següent ho demostra: les franges més joves tendeixen al vot dual. ECP té un problema: la gent més gran els valora positivament però no els vota.
Seguir les directrius més espanyolistes, com proposa una minoria dins d’aquesta formació, els suposa perdre un de cada tres vots, a més d’allunyar-se de la resta de votants independentistes. Això, tenint en compte que per la banda del PSC no poden créixer gairebé gens, vol dir enfonsar-se i acomiadar-se com a partit catch all, que arreplega vots per totes bandes.
Aquest plantejament pot semblar agosarat. Davant d’això, es pot esbrinar la posició dels votants d’ECP respecte a la independència analitzant la pregunta del CEO quin és l’efecte que tindria una Catalunya independent en la convivència. El percentatge de votants d’ECP que creu que empitjoraria és del 23,40%, mentre que un 61,13% creu que seguiria igual (molt semblant al 61,90% de la CUP i no gaire allunyat del 53,75% de JxSí) i un 15,47% de votants d’ECP pensa que seria millor. Si els vots “porucs” només són un de cada quatre, es fa indispensable un gir sobiranista per assegurar aquell 61,13% i cercar altres votants de perfil similar al restant 15,47%.
La valoració del nivell d’autonomia reforça la tesi del gir sobiranista: seguir la línia més centralista o unionista és posar-se en contra el 74,14% dels seus votants, que estan descontents amb l’actual nivell d’autonomia de Catalunya. Posar en risc tres quartes parts dels votants per mantenir contents els espanyolistes de la coalició seria un despropòsit estratègic.
Amb un votant dual que valora positivament Xavier Domènech i depenent d’un electorat independentista jove, volàtil i poc polaritzat, els comuns tenen el gir sobiranista com a única opció vàlida per a progressar electoralment.
Evitar aquest posicionament només serveix per posar en risc una grandíssima part del seu electorat i la seva consolidació com a marca política. L’entrada dels comuns al sobiranisme es pot fer defensant el posicionament lliure, fent campanya pel “no” (esperant esdevenir una nova versió del PSC de Pasqual Maragall els anys 1999 i 2003) o bé defensant el “sí” per erigir-se com una mena de PSUC guanyador (cosa que permetria enterrar les velles glòries d’ICV) i optar a la presidència d’un nou Estat. Evitar un posicionament clar i favorable a l’autodeterminació no els servirà de res. Si els comuns volen guanyar la Champions han de jugar a la lliga dels grans.
Article original fent click aquí.